darrere la porta i cau més poc a poc
l’amargor de la fel
davant la injustícia que l’amor et va fer.
Ara que encetes un camí massa transitat
de desconfiança i temor.
Ara que desarmes el ressort automàtic
davant el cop.
Ara que cerques una mà que t’ajudi a caminar
i t’ensenyi de nou la suavitat
d’una mà que acaroni,
em tens a la vora amb la paciència infinita
del temps que has perdut.
Ara que saps, que hi sóc,
esperaré la resposta,
i m’omplirà de joia el rostre
quan quedi en la galta l’escalfor del primer petó,
nou pintat amb els colors
de la tranquil•litat i la confiança.
http://huyana9.blogspot.com/hostia, no m'ho esperava.
1 comentari:
Fa goig llegir-te. voldria saber que el núvol de tempesta és lluny i la pedregada no ha destruit l'hort ni les plantes,... Amic, salut tinguem tots que ho necessitem per afrontar el que se'ns ha possat davant. Anton.
Publica un comentari a l'entrada