Quan el sol em mana caminar
i m’ensenya el camí.
Quan la pedra s’alça sobre l’aigua
i em deix el pas obert.
Quan el pont em vol contar històries
que no entenc.
Quan em sembla que el terra
es el mateix davant que darrera.
Quan no entenc el silenci
ni els cants dels ocells.
Quan l’aigua dels rierols marxen
sense parar de parlar-me.
Quan tot això em sembla un pes
que no podré aguantar.
Quan això passa...
tinc la sort de poder llegir uns poemes
i desitjar ser un pintor novell
per copiar aquarel·les
que m’expliquen la vida
que mai podré viure,
si no és a través d’ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada