Avui que manca un mes
per fer mig any més,
enyoro encara més
el tacte de la teva pell,
la finor d’aquells pits
desafiants a la meva boca.
Abraçats deixar passar
mig any més per fer l’any sencer
i a cada instant un mot,
i a cada mot un bes,
amb cada bes una carícia,
i així passar el temps.
Però la vida m’ho ha prohibit
i tu també hi estàs d’acord.
Rendir-me davant teu
em sembla sublim,
si a la fi tornes a deixar-me
dormir entre els teus braços,
plegats llavis amb llavis,
com sempre fins l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada