M’ensenyes espatlla a l’aire,
un tatuatge que ja no recordo
i el color negre dels botons
d’uns sostenidors
que m’amagues.
Només em queda clar
el teu somriure
i la veu forta em acomiadar-me.
Vull recordar en marxar
la silueta desdibuixada
en la memòria de la teva pell pintada
un tatuatge que no em ve.
Una imatge que se’n va, la teva.
Tot és confós, ja tot és llunyà.
Ni el so de la veu s’ha quedat.
Tot és un record que s’ha fos,
en un cinèfil fos final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada