De tot el passat gloriós,
la finestra n’era el darrer racó.
De tota la bellesa que hi hagué,
la pedra de dalt,
n’era l’única que quedava.
De les muralles que l’envoltaven,
ara només hi havia branques i flors
que la defensaven.
Però la resta, dins del casalot,
seguia igual, carregat de les velles olors,
dels fantasmes d’aquells temps
que ja mai tornarien
i que li havien donat el nom.
La barana s’havia posat més tard,
quan la de pedra s’havia esmicolat
en un afer estrany d’un remot passat.
El vidre impedia el pas d’allò
que no es volia deixar entrar
i la cortina del que no es deixava sortir.
I tot i així la vida anava seguint.
Amagada. Displicent.
Fora de la resta dels mortals
que enyoràvem el que no sabíem.
Que volíem saber el que ens imaginàvem.
Que ens delíem per fer veritat
els anhels amagats rere la finestra
de la cortina que mai es descorria.
I la vida seguia.
I el silenci era la seva música.
I les plantes l’anaven cercant,
per tancar cercle rere cercle,
la història oblidada d’una finestra,
d’una cortina.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/07/relat-de-juliol-de-la-carme-finestra.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada