Avui, ara plou.
És tarda i va caient la llum
d’un estiu
que encara no vol acabar-se.
Sota l’arbre de l’entrada del parc
arrecerat de les gotes que cauen,
veig passar la gent
sota els bolets humits
dels paraigües de coloraines
i formes distintes.
La pressa és la forma uniforme
que fa circular els passos
xipollejant l’aigua del terra
sota les soles de sabates
i espardenyes molles.
L’estampa plena
d’imatges diverses
té només un sol color,
el de la tristesa muda
que rep el so de fons
de les gotes estampant-se
sobre el terra,
o relliscant-se entre elles mateixes.
Quina tristor m’omple el cor,
però alhora em dóna
una pau incerta.
Avui, ara plou.
I la tristor em surt dels ulls
per caure al terra moll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada