Escrivia
al vent,
com
eren les pells,
on
et buscava,
en
la teva absència,
com
eren els llavis
que
em deixaven penyores
de
les carícies que volia teves.
Deixava
caure en el full blanc
els
mots
que
volia dir-te quan et veiés,
mentre
buidava els gots
en
el racó perdut
de
qualsevol bar
amb
vistes a la mar,
cercant
el punt
per
on vas marxar
en
mig de la gent,
amb
una rialla,
com
si pugessis
a
un maleït tren
que
no et deixava acomiadar-te.
Desgranant
a poc a poc
el
temps de sorra
que
amagat en el rellotge
vaig
caient en l'oblit
on
sembla que m'has deixat.
Visc
en la tempesta de trobar-te
de
nou en tants cossos
d'anar
fent per si surt
d'aquelles
desconegudes crisàlides
d'instants
perduts
buscant-te
en papallones
cada
cop mes belles,
com
si m'hagués oblidat
del
teu somriure clar,
del
cabell brillant
que
descansarà en un pit,
el
meu,
joiós.
Com
si aquell ahir fos
un
esbós d'un dibuix inacabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada