divendres, 4 d’agost del 2017

Escrivia al vent



Escrivia al vent,
com eren les pells,
on et buscava,
en la teva absència,
com eren els llavis
que em deixaven penyores
de les carícies que volia teves.
Deixava caure en el full blanc
els mots
que volia dir-te quan et veiés,
mentre buidava els gots
en el racó perdut
de qualsevol bar
amb vistes a la mar,
cercant el punt
per on vas marxar
en mig de la gent,
amb una rialla,
com si pugessis
a un maleït tren
que no et deixava acomiadar-te.
Desgranant a poc a poc
el temps de sorra
que amagat en el rellotge
vaig caient en l'oblit
on sembla que m'has deixat.
Visc en la tempesta de trobar-te
de nou en tants cossos
d'anar fent per si surt
d'aquelles desconegudes crisàlides
d'instants perduts
buscant-te en papallones
cada cop mes belles,
com si m'hagués oblidat
del teu somriure clar,
del cabell brillant
que descansarà en un pit,
el meu,
joiós.
Com si aquell ahir fos
un esbós d'un dibuix inacabat.