Voles
per damunt
les
ones de la mar,
amb
la força d'un cos
que
un dia m'oferies
amb
la il·lusió enamorada
del
moment,
per
gaudir del toc suau
de
la pell,
lluent
al sol
amb
la salabror
de
l'esforç
que
cau a l'aigua
a
cada boga.
Endevino
el cos
sota
la pell
de
plàstic del club,
mentre
corres
per
la vora de la platja.
Mentre
t'allunyes
a
pas constant,
em
venen a cops
els
instants
d'abans
tots sols,
jugant
a la solitària sorra,
sota
els ulls vigilants
d'una
lluna creixent,
amb
el flaix llunyà
d'un
llamp encuriosit,
tant
lluny,
que
s'amaga el so
del
tro per no molestar.
Nuo
com qui no
uns
sostenidors fluixos,
quan
l'albada
comença
a llevar-se
rere
uns núvols
que
de xic en xic volen matinar.
Ens
deixem
com
a comiat un petó als llavis,
dolç,
lent,
amb
la tendresa del moment,
d'un
comiat que ja es vesteix,
com
si fos per sempre,
i
t'acarono el rostre
com
si fos el marc
d'una
imatge perenne
que
es fitxa en el record,
l'única
prova
que
aquella nit va existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada