dissabte, 31 de desembre del 2016

Has marxat un cop més




Has marxat un cop més
del meu costat,
ho vam fer enfadats.
Una baralla de cors,
mirades creuades,
callades.
Paraules
que no es van dir,
carícies
que no es van fer,
petons
que es van quedar
entre els llavis
i la pell.
Pensava que no seria
important,
que el temps,
l'aniria tapant amb el pols
de l'eternitat.
Cada racó compartit,
cada paraula versemblant,
cada vers,
mirades perdudes,
petons lleugers,
carícies ràpides,
rialles al descobert,
tot em porta de nou al teu
record.
al nostre ahir,
al buit de no tenir-te.
Quan, amor,
et podré per fi tornar-te
a nomenar així,
i que em puguis respondre.

divendres, 30 de desembre del 2016

Quan no ens veiem



Quan no ens veiem ,
volem fer-ho
i quan hi som
el temps passa lent
i el rellotge sembla aturat.
Sonen retrets d'enamorats,
petons d'amagat,
carícies que no volen sortir,
i un me n'haig d'anar.
Quan no et sento,
voldria trucar-te
i quan hi parlem
entre tots dos s'omplen
d'instants de silencis,
com si escoltar-los
ens omplis
i fes volar els desigs
que volem
i encara més
els que no podem.
Em vols lluny i em crides:
"Vine".
Et vull parlar
i t'escric versos
que vull en la teva veu.
Imagino mentrestant,
o recordo
antics instants
com vell amants
amagats
en llocs inversemblant,
cercant un amor
que no es fa,
que es perd pel camí
entre els meus dits
i les teves carns.
Senyora.
Com ho puc tornar a repetir,
veniu amb mi,
veniu amb mi...

dijous, 29 de desembre del 2016

El paisatge



El paisatge,
es desfà
com el dibuix
d'una aquarel·la
aigualida,
el cel perd el seu color,
el terra s'encartona
amb les crostes
dels records
que encara hi són.
Les muntanyes
amb grutes ombrívoles
on s'engolen
els sentiments
de les persones aïllades
en mars tranquils,
lluny de barques
que els duguin
a terra ferma,
i tot i així ens queda
la seguretat
per fer del demà l'inici
d'un incert caminar
vers el futur
color verd esperança. 
http://personatgesitinerants.blogspot.com.es/2016/12/bones-i-felices-festes-tots-aquarella.html

dimarts, 27 de desembre del 2016

Ara que aquell temps



Ara que aquell temps
resta llunyà,
que l'escalfor
del moment s'ha bescanviat
per aquesta fredor
que talla la pell,
que esquinça el pensament,
ara descanso.
La memòria
em deix instants
de repòs,
on descansar
del neguit
d'un passat escàpol,
ombrívol,
neguitós.
Descanso, si,
de mi mateix,
de les angoixes
que em portaven
aquells instants temorosos
per perdre el que creia meu.
He trencat
amb les creences aquelles
que em portaren
a la vora de la follia,
res em queda,
tret de la imatge sèpia,
doblegada, suada
d'una tarda d'estiu
perduda en el temps,
en un ahir llunyà.  
https://camillestein.blogspot.com.es/2009/12/matriz.html

dilluns, 26 de desembre del 2016

Des del primer petó



Des del primer petó,
s'engega el rellotge
del nostre temps,
que té més hores fora
que minuts dins.
Lentament descendeixen
els grans de sorra
del vell rellotge,
i creix poc a  poc
la muntanya daurada
de la part de sota.
Mentrestant
el menjar acuradament
preparat per
a la teva rebuda
es va gelant
i la beguda s'esclafa
amb l'ardent espera
que elàsticament
es va allargassant
en un interminable
romancejar.
A la paret,
un altre rellotge
dóna voltes incansablement
i amb les agulles
va cosint
com una nova Penélope,
el dia amb la nit,
esperant
que la teva arribada
pugui desfer l'angoixa
que crea la teva absència.
Des del primer petó,
potser sabíem
que podria arribar
una estona com aquesta,
però vam voler apostar
per una puntualitat
que mai  es va donar.
La taula parada,
fa tant de temps,
és ara un menú
de teranyines amb glacé
de pols deixat anar
des d'un passat
que mai va esperar gaire
del futur que havia de venir.
Amor,
el temps
dels rellotges ja ha passat,
i ara espera la llarga lletania
d'una eternitat, dins del mirall.