La vostra rosa, Senyora,

La vostra rosa, Senyora,
em clava les punxes
del silenci al bell mig
de l’esperança
i cauen els pètals
marcant el pas del temps,
només em queda
que marxar del vostre destí,
i allunyar
del pensament el cos estimat,
nu,
cobert ara pels llençols de l’oblit.
Fou un dolç amor en la distancia,
una boira
que amb el sol naixent
d’una nova primavera es va desfent,
un adéu tant cops promès,
tants instants ajornat.
Deixaré a la porta
dels meus llavis penjant
el darrers dels petons
que no vaig poder donar-te,
llaçat amb l’estel caigut
de la senyera.
Oh! Senyora
que amarg és el comiat,
el fins mai,
una eternitat tant a la vora,
i tant cremant,
que ja s’enceta
en aquesta matina tant cruel.
Enceto el camí del desmai,
fins fondre’m en la terra
que ens va veure estimar.