Desbrossa la roba

Desbrossa la roba
dels teus pits,
la mà
que alhora m’acaricia,
jaient els cossos
en el fosc racó
d’un posterior habitacle,
mentre des de dalt
la lluna cus núvols
de carbó endolcits
i ens acarona
des d’una fosca nit
d’hivern.
Et busquen els meus llavis
en el nu tors
de fragància incerta,
mentre les mans
fan jocs fins esclatar
els artificis blancs
d’una festa
que mai voldria acabar.
Calles i et mostres muda,
farcida de silencis,
ens cerquem
en camins paral•lels
i sols ens arriba el ressò
repetit d’uns cors
plens d’enyor.
Ara,
que el so surt
d’aquella boca
que tant em va ensenyar,
m’exigeixes,
tallant,
com la boira d’aquell jorn,
ser llençol d’una sola nit...