alhora que es clouen
com parpelles
els fanals del carrer.
Reflecteix la llum
dels primers raigs de sol
els tolls de l’aigua en netejar-lo,
mentre les velles escombres
arrosseguen com poden
les restes de les fulles i els papers
que la nit en la seva bestreta
ha deixat abandonats
entre la disbauxa dels minuts
que corren de festa en festa.
Va sonant el piano
en una cloenda matinal
a despit del ritme cloquejant
dels meus peus
sobre el ferm moll del carrer,
mentre la resta del cos
sospita la soledat
que trobarà en arribar a la llar,
per dir-li amb algun nom,
on reposaran els ossos
una estona abocats
de qualsevol manera
sobre un llit fred ple de ferides
per on s’escapa la resta d’amor
que hi restava encara.
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/06/las-calles-no-tienen-espejos.html
2 comentaris:
Quin instrument tan expressiu el piano...desitjaria tan aprendre'n.
Va tancant-se el piano
i la música cau
nota a nota dels dits,
mentre l’ànima absent
s’obre pas entre els records
en el meu cor esmorteït.
Són els darrers sons
que desperten l’albada
que avui s’endurà
lletra a lletra el teu nom
vestint de rosada
el sol de demà.
I em llevaré tot sol
cercant-te la mà.
Va tancant-se el piano
i el seu so morirà ben discret…
miraré com la lluna
s’amaga amb la nit
i el silenci callat
em dirà que no hi ets.
Publica un comentari a l'entrada