M’agradaria pensar
que es veritat trobar-te
unes files davant,
retornant a casa teva
amb l’amiga
que guardes al costat.
M’agradaria pensar
que volies per un moment
que fos jo
qui t’acompanyés
en el teu retorn.
M’agradaria pensar
que desitjaries dir-me
en arribar quedat
amb mi aquesta nit
i la de demà
i l’altra també,
totes fins
que s’acabi l’eternitat.
Hi ha tants llocs
en un món tan gran
que podria amagar
una tristor en cada país
i encara me’n quedarien
per escriure’t nous poemes.
Hi ha tants llocs
que han pintat
matinades fresques
que no he estat amb tu,
ara ja tenen rosada
embolicant-me el cor.
Hi ha tantes vesprades
amagant el sol
rere l’horitzó canviant
que si el busqués
ja mai més el trobaria.
Hi ha tant de tant
que no acabaria
d’escriure les lamentacions
del que no ha pogut estar.
Del que no ha pogut
ser amb tu...
Te’n vas lluny,
molt lluny,
però a l’esguard
d’aquesta fugida
et queda
el meu record.
Un record
que mantens ferm a pesar
de tots els teus pesars i dubtes,
de tots els silencis
amb que m’embolcalles.
De tant en tant,
com quan la pluja cau al desert,
em deixes regalimant
quatre paraules
pel meu assedegat sentiment.
I m’imagino
que no m’has oblidat.
Penso aleshores
que aviat em tornaràs a contar
com et posen
les meves paraules
quan cauen
dels teus ulls
a la boca
camí del cor.
Visc en un somni,
el somni de viure amb tu.
I cada cop
que em desperto
et trobes més lluny.
Visc en un somni
on només hi ha lloc
per a tu.
I cada cop
que em desperto,
em trobo tan sol
com quan
em vaig adormir.
Visc en un somni,
vull que torni la nit
per tornar a dormir.
S’acaba el bes
i els cossos
no es volen separar.
Com en sordina
ens arriba el so
d’una cançó
molt dolça i lenta,
ella agafant-me la mà
m’invita a ballar.
Després del bes,
només volia atrapar
el seu cos
entre els braços
i notar l’escalfor
del seu cor
i del seu cos.
M’anima
en un darrer intent
que no calia
i l’abraço
seguint el ritme lent
dels compassos
que gairebé
no ens arriben.
Tornen els cossos
a ajuntar-se,
fent un mínim moviment
amb cada compàs
de la música.
Deixes suau el cap
en el meu pit
i respires lentament.
Tots dos sabem
que vivim un miratge
que aviat s’acabarà,
un miratge
sense el final esperat.
Em dius llegint-me
el pensament, tranquil,
vivim el moment,
no sabem que ens durà
l’endemà.
I en el silenci absolut
apart dels sons de la cançó,
ens estimem abraçats,
aquesta estimació
amagada,
que mai pensem,
s’acabarà.
