Finestra nova
en paret vella.
Totxanes envoltant
l’entrada de llum.
Còdols subjectant el pes
d’un somni fet cabana.
Una branca dona ombra
als vidres presoners.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Finestra nova
en paret vella.
Totxanes envoltant
l’entrada de llum.
Còdols subjectant el pes
d’un somni fet cabana.
Una branca dona ombra
als vidres presoners.
Com més alt es troba el sol,
més arran de terra
la consciència feta ombra,
cosida als peus
com un nou Peter Pan
que no vol créixer
amb el pes dels anys.
Busco la llum per deixar viure
la consciència feta ombra
i fugir del migdia,
quan es fa tan petita
que gairebé desapareix
sota la sola de la sabata.
M’arrecero en el temple fugint
de la calor del matí creixent,
on la consciencia em farà pensar
i la part feta ombra
trobarà també la fresca
dels racons com ella ombrívols.
Tots dos aprendrem
quelcom de nou
o tan sols descansarem
de l’impuls de viure convulsament.
Em reflecteixo
amagat en un mirall.
Tant lluny de mi,
lo que veig,
com jo mateix.
Dos universos antagònics
que la llum distorsiona
i alhora confon.
Tinc la por d’un solitari,
l’angoixa d’una multitud.
Em desvetlla la nit callada,
no em deixa dormir
el soroll en la foscor.
M’embolcallo de paraules,
elles silents, em deixen fer,
Em dibuixo el jo que vull
per allunyar el jo que sóc.