Em reflecteixo
amagat en un mirall.
Tant lluny de mi,
lo que veig,
com jo mateix.
Dos universos antagònics
que la llum distorsiona
i alhora confon.
Tinc la por d’un solitari,
l’angoixa d’una multitud.
Em desvetlla la nit callada,
no em deixa dormir
el soroll en la foscor.
M’embolcallo de paraules,
elles silents, em deixen fer,
Em dibuixo el jo que vull
per allunyar el jo que sóc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada