L’adéu que et va ferir

L’adéu que et va ferir,

a mi se’m va quedar

clavat al cor,

la ferida del cos a cos

no marxarà mai més

del meu record.

No en sabíem més

o no en volíem saber.

Les mans les teníem plenes,

de mentides

que encara no ho eren,

de carícies

que anaven creixent,

d’un temps

que encara no s’escolava

per les escletxes

dels nostres somnis.

Tindrem tots dos

els cos marcat,

i el cor adolorit,

flassades que no escalfaran

aquell ahir.

Es va trencar el nostre voler,

es va trencar el nostre desig,

i va quedar de nou

un silenci trist.

http://miradasintimas.blogspot.com.es/2014/02/me-sobran-motivos.html

On ets amiga?

On ets amiga?

Et se mirant

com a qui se li escapa

el mirar rere

els cortinatges

dels finestrals,

fitant de tant en tant

els flocs blancs

de les meves soledats

caient de tant en tant,

sobre el gelat terra,

fent de cada instant

un nou instant gebrat,

mancat de l'escalfor

dels teus mots.

on ets amiga?

de tants mots compartits,

de tants versos dedicats,

de tants silencis delicats...

Pintes els teus pocs anys

Pintes els teus pocs anys,

amb somriures muts

i repeteixes fins a l’infinit

els teus tics.

Sents la cançó

i em vens al cor,

arronses el cap

en el meu pit

i tots dos escoltem

la veu càlida

que ens porta el so.

T’escric una carta

amb el meu somriure

i poc a poc ens entenem,

jo t’ensenyo de viure

i tu m’ensenyes de sentiment.

Aleteges foragitant

qui sap si algun enuig

i amb un “no vols”

em dones a entendre

el teu rebuig.

Em busques

amb mirades de reüll

i esperes els jocs iniciàtics

i rutinaris que anem jugant.

Amagat dins un mon

on no puc entrar,

jugues sense callar

i repeteixes sense parar

les tonades que tens al cap,

mirant el calendari

que marca com t’ha d’anar

la resta de la jornada.

Un joc de rutines rutinàries

que tanca poc a poc

un incert aprenentatge.

On ets petit infant?

Voldria que em deixessis arribar

al teu costat.

Un dia

Un dia,

el record

deixarà de ser-ho,

i tornaré cansat

de cercar el que ja tenia

i no vaig voler veure.

Un dia,

si no s’ha canviat el pany,

et trobaré dormida,

cansada de tota una vida,

premen com no,

els llavis,

com jo volia.

Un dia,

recolliré la llibreta

on escrivia

els nostres versos,

gastada

de rellegir els mots

que creies,

eren mentida.

Un dia,

si vols,

et duré mig dormida

sota el cobrellit

en aquella cambra

ara freda,

on abans singlotàvem

rialles i petons.

Un dia,

si vols,

deixaràs d’estar sola.

http://lauracaropardo.blogspot.com.es/2014/02/invierno.html

T’espero fumant

 T’espero fumant

a la porta de l’hotel,

encara no vull entrar-hi,

m’agrada veure com apareixes

entre la boira calenta del cigar,

amb el somriure nou de trinca.

De tant en tant

la nit s’omple de llunes i de miralls

on reflectir el teu encant.

Són pecats de joventut,

encara més jovent de tants anys

que l’hem perdut.

Vides que es creuen

a estones en plans inversemblants

i qui sap si per instants

coberts solament per la tèbia llum

dels fanals que mig ens amaguen,

mig proclamen el nostre desig.

Hores que passen de pressa,

petons que no s’acaben mai,

la lluna testimoni del nostre encís

s’amaga enrojolada,

i marca  com les hores d’un campanar,

el toc de sortida.

El darrer bes s’estira entre els llavis

com els dits sortint

del penúltim amagatall del teu cos.

Amb la llum del sol

s’enfosqueix el meu semblant.

L’adéu,

entristeix la meva ànima

d’amant itinerant,

encenc un nou cigar

mentre el regust del darrer bes,

es defensa de l’atac del fum i la nicotina,

i el silenci es va fent  més fort

mentre el repicar dels tacons

s’allunya en la matinada fresca,

gairebé gebrada,

o almenys a mi m’ho sembla.