Pintes
els teus pocs anys,
amb
somriures muts
i
repeteixes fins a l’infinit
els
teus tics.
Sents
la cançó
i
em vens al cor,
arronses
el cap
en
el meu pit
i
tots dos escoltem
la
veu càlida
que
ens porta el so.
T’escric
una carta
amb
el meu somriure
i
poc a poc ens entenem,
jo
t’ensenyo de viure
i
tu m’ensenyes de sentiment.
Aleteges
foragitant
qui
sap si algun enuig
i
amb un “no vols”
em
dones a entendre
el
teu rebuig.
Em
busques
amb
mirades de reüll
i
esperes els jocs iniciàtics
i
rutinaris que anem jugant.
Amagat
dins un mon
on
no puc entrar,
jugues
sense callar
i
repeteixes sense parar
les
tonades que tens al cap,
mirant
el calendari
que
marca com t’ha d’anar
la
resta de la jornada.
Un
joc de rutines rutinàries
que
tanca poc a poc
un
incert aprenentatge.
On
ets petit infant?
Voldria
que em deixessis arribar
al
teu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada