Amb un plomall rinxolat
de cabells foscos
lligats ben enrere,
s’atansa la tempesta
d’una feina acurada,
silent amb una rialla
vestida amb l’hàbit blanc
de la paciència,
sense deixar de banda
la tasca de pintar el rostre
amb la innata bellesa.
Revoles entre el meu cos
com un eixam d’agulles
cercant el nèctar vermell
de les venes amagades
i mentre es claven ben endins
cauen com gotes de rosades
les fines paraules: “que et faig mal?”
mirant el teu somriure
responc un no mut
mentre la fiblada entra lentament.
Com em puc queixar
mirant-te als ulls?
Marxes del nostre reclòs paratge
cercant nous pacients
que t’entretinguin,
i deixes en marxar,
un aleteig de papallones roges, color cor,
mentre reculls entre safates:
agulles i tubs la feina feta,
mil cops repetida,
abans de tancar la porta
ens fites com d’amagat,
De vegades suren
bromes i potser rialles,
les més, queixes i silencis,
preguntes i temors,
pors que voleien a cada cop de cor,
aleshores tornen les paraules
i volen les pestanyes
que ens ensenyen els teus ulls.
A sota el somriure,
i fins ara el dolor es calma.
No són els meus mots,
flors d’amor senil
–ja el meu cor
està enamorat-
sinó fruits
del respecte etern.
