Avui he passejat pel carrers
que em conten ta vida.
Cada pedra em diu la seva
i jo les escolto a totes.
Em parlen de les teves mirades,
dels ulls que miren per tu.
Em parlen dels versos
que descriuen els ulls de vidres
que congelen el temps i la vida.
I cada passa, cada mirada, cada vers,
són alhora les flames
que han anat escalfant primer en silenci
i després cridant al cel els teus sentiments.
És pot estimar en silenci.
Es pot estimar amb la mirada.
Es pot estimar amb la paraula.
Es pot estimar amb el dolç petó
deixat en la persona estimada.
Però estimar com us heu estimat,
em recorda un vell temps
en que somiava que fos possible.
Ara ja només puc il·lusionar-me
quan algú em diu que en ell/ella
li floreix aquesta flor,
encara que de vegades sembli marcida.
Explica’m en versos els silencis
d’aquest amor d’imatges i paraules,
de silencis i penombra.
No sabria com demanar-t’ho,
per imaginar-me sent testimoni
de tant bella història de vida i mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada