Miro a la cara de la gent,
cerco rere els seus ulls
els nens que van ser.
M’imagino vides
que segurament
mai van ser com penso,
en quin moment es van torçar
o quines dificultats van tenir.
Ara ja només són fantasmes de fum
que volten per la meva ment.
Però tot i així segueixo imaginant-los
corrent, plorant,
berenant pa amb xocolata,
jugant als carrers amb els amics
para tota la vida,
encara que aquesta durés només uns anys,
desapareixent després
en els éssers de fum que veig jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada