El jorn s’acaba,
les paraules emmudeixen,
el lloc es buida,
la mirada veu només
la pètria estructura.
El cor recorda els versos darrers,
el pensament dibuixa
de nou els personatges recitant,
l’oïda recorda els càntics volant a l’aire.
On sóc jo ara?
Quan el cos marxa d’allí,
el cap es manté fidel al que ha vist,
compartint veus i silencis,
paraules i cants.
Marxo, però com un penitent
em quedo a pesar dels meus peus,
viatjo pel record i per l’escenari,
com un fantasma més
d’allò que ja no hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada