Estima'm,
que no se que pensar.
T'estimo poc a poc des de lluny, 
com costa viure una vida 
que no se sap com acaba.
Estima'm pels mots 
que et vaig dir cada nit 
quan m'ensenyaves a estimar.
T'estimo pels petons 
que deixaven petjades fins al cor 
en la pell nua del nostre cos comú.
Estima'm per les nits 
que callaves un t'estimo 
que volien dir els ulls clucs 
de tantes foscors compartides.
T'estimo a pesar dels silencis 
i l'espai que tants cops ens separen.
Estima'm a pesar dels altres llavis 
pels quals et deixes estimar.
T'estimo amb la sang dels meus versos, 
i la llum dels estels 
que no volen morir en sortir l'albada.
T'estimo per les estones 
que et tinc callada 
esperant l'única paraula 
que mai m'has dit.
T'estimo per la pell nua 
on aprengué geografia.
T'estimo per la història 
de la teva mirada 
que mai m'explicaràs.
T'estimo sense demanar més silencis.
T'estimo esperant els petons 
que arriben en retràs.
T'estimo esperant recordar 
el tacte de la pell 
que  s'amagà una
tarda d'un estiu llunyà.
Estima'm encara que no sigui veritat 
o estiguis pensant en un altre cor 
que et faci bategar il·lusionada.
Estima'm pensant 
que sempre t'estimat sabent 
que t'escapaves amb el darrer mot
furtiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada