De
nit,
al
vell mar,
planen
el remors
de
les onades
endormiscades,
que
venen
i
van sense camins
des
d'on moren
els
nostres petons,
fins
la línia inert
de
l'horitzó,
on
sembla mort
coms
els instants passats,
com
els mots caiguts,
com
els estels
que
amaguen
les
pampallugues.
I
si tant sols la lluna
ens
vingués a visitar!
http://www.isabelribera.com/2016/03/horitzons-canviants.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada