T’espero fumant

 T’espero fumant

a la porta de l’hotel,

encara no vull entrar-hi,

m’agrada veure com apareixes

entre la boira calenta del cigar,

amb el somriure nou de trinca.

De tant en tant

la nit s’omple de llunes i de miralls

on reflectir el teu encant.

Són pecats de joventut,

encara més jovent de tants anys

que l’hem perdut.

Vides que es creuen

a estones en plans inversemblants

i qui sap si per instants

coberts solament per la tèbia llum

dels fanals que mig ens amaguen,

mig proclamen el nostre desig.

Hores que passen de pressa,

petons que no s’acaben mai,

la lluna testimoni del nostre encís

s’amaga enrojolada,

i marca  com les hores d’un campanar,

el toc de sortida.

El darrer bes s’estira entre els llavis

com els dits sortint

del penúltim amagatall del teu cos.

Amb la llum del sol

s’enfosqueix el meu semblant.

L’adéu,

entristeix la meva ànima

d’amant itinerant,

encenc un nou cigar

mentre el regust del darrer bes,

es defensa de l’atac del fum i la nicotina,

i el silenci es va fent  més fort

mentre el repicar dels tacons

s’allunya en la matinada fresca,

gairebé gebrada,

o almenys a mi m’ho sembla.