Ara que al
jardí
se li ha
marcit
el pom de
flors,
ara que
l’aire
bufa fred
i sota el
pi
trepitjo
la catifa
de fulles
mortes.
Ara que el
cep
s’ha
quedat nu
i el
llorer es mostra altiu
amb el seu
verd lluent.
Ara que la
gespa
pinta
ocres
i dels
rosers
només
queden les espines.
Ara que la
boira
em deixa
el seu
llençol blanquinós
per pintar
a sobre
amb colors
de records,
aquells
instants solitaris
que vàrem
passar
a la vora
l’un de l’altre,
parlant
amb els ulls
i
escoltant els silencis
que els
nostres llavis
deixaven
en la pell
càlida de
l’amic.
Enyor
d’aquells temps
que foren
millors
que les
solituds
que ara
vivim.
Ara que el
jardí,
és moll de
xim-xim constant
d’un cor
adolorit,
cerco tres
els vidres,
el camí
per on vas partir.
http://nonodiguis.blogspot.com.es/
1 comentari:
i amb tot,
asseguts sobre la manta,
mentre les mans
es consolen del temps perdut
van caient els petons
com les fulles a la tardor,
plens tots ells,
de la teva dolçor.
Publica un comentari a l'entrada