Ara que al jardí

Ara que al jardí

se li ha marcit

el pom de flors,

ara que l’aire

bufa fred

i sota el pi

trepitjo la catifa

de fulles mortes.

Ara que el cep

s’ha quedat nu

i el llorer es mostra altiu

amb el seu verd lluent.

Ara que la gespa

pinta ocres

i dels rosers

només queden les espines.

Ara que la boira

em deixa

el seu llençol blanquinós

per pintar a sobre

amb colors de records,

aquells instants solitaris

que vàrem passar

a la vora l’un de l’altre,

parlant amb els ulls

i escoltant els silencis

que els nostres llavis

deixaven en la pell

càlida de l’amic.

Enyor d’aquells temps

que foren millors

que les solituds

que ara vivim.

Ara que el jardí,

és moll de xim-xim constant

d’un cor adolorit,

cerco tres els vidres,

el camí per on vas partir.

http://nonodiguis.blogspot.com.es/