Aquell hivern
que la primavera va guardar
en el fred armari
d’un ja no incipient any,
no fou com altres hiverns.
Les subtileses
ja no eren subtils
i les ferides de les paraules
feien sagnar
com full d’arma blanca.
No se que era més gèlid,
si el que havia tancat dins l’armari
o aquell aire primaveral
que destil·lava acidesa
i fortor de ferides obertes.
El silenci era el més amable
de la nostra xerrada
i si del mirar em dèiem fiblades
ens quedàvem curts, molt curts.
On són aquells nosaltres
que vàrem començar el camí,
on es troba la memòria
dels vells moments
on fins l’hivern amb el seu glaç,
era càlid a la vora del teu cos estimat?
On resten aquell tu i aquell jo
que en trobàrem
en el principi del nostre temps?
On queda la resta de la vida
que vam teixir fil a fil,
entre somriures i petons?
On trobàrem la cisalla
que encetà la nostra eterna ferida,
la nostra lenta agonia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada