Baixa el riu,
amb són ritme pausat,
sense les estridències
d’una mar cridanera
on tot va cap davant
i cap darrera.
Espera com si res
una escala,
que deix ben a prop
l’aigua del terra.
Vigila el pas movent-se
segons el vent
un arbre verd,
més clar que els arbres vells.
Espera, riu,
escala, arbre,
i potser vent
que el temps s’afanyi
a dur allí la gent.
Mentrestant,
passa el riu,
l’escala espera
i l’arbre verdeja
jugant a estones
amb un vent
que bufa
de tant en tant
com si no hagués presa.
Deix que les paraules
neixin i morin
pel seu propi pes.
Que brunes o blanques,
de color del sol
o de la nit,
d’un verd de riu
o d’un blau de mar.
Deix que les paraules
s’estrenin dins teu
i el cervell pinti
del color que vulgui
el significat extrem.
Blancs mortuoris
de papers abans
de néixer els mots
no faran que aquests
no neixin,
potser naixeran
més tard.
En un prestatge reposant,
descansa el llibre roig,
espera pacient les mans
que l’obriran,
els ulls que despullaran
les lletres dels seus mots,
un rere l’altre
i desfullaran
una a una cada fulla
pel cantó més proper.
De tant en tant,
recularan els ulls
el seu pas
i tornant on el mot
no ha quedat clar,
o l’ha encisat.
El llibre espera...
Espera el llibre un lector,
i el quadre qui l’admiri.
De traços el quadre,
de traços el llibre.
De mots i de colors.
Tots dos esperen...
tots dos esperen.
Zigzagueja l’aigua
dolça i tèrbola
del vell riu
i voreja les ribes
besant ses gotes
el bosc de ribera.
Illes emergents
que en riades
s’amaguen
i canals per on
hi passa la vida.
Des de dalt
tant vell
com les històries,
vigila el castell
les anades
i tornades
de la barca
que travessa les aigües.
En una corba,
el molí ja runa
del seu passat
vigila també
i li explica les històries
que sent de la gent
que passeja.
Dos vells
i un riu més vell encara,
deixen passar el temps
i recordant sons i colors,
vides i il·lusions.
Tot va lliscant pel riu
entre el moli i l’altiu castell.
