Es renta la muntanya façana
a l’aire amb sospirs de cel.
Pentina ones de vent
entre els arbres
les branques trencades
i la fullaraca perduda
entre pedres i arrels.
Tornarà la bellesa
a la muntanya
amb pluges de gotes
i flors.
Olors que embriaguen
l’aire i els cors.
Tornarà la bellesa
a la muntanya,
tornarem a la muntanya,
bellesa, olors i vent.
D’un record.
D’una imatge
que ja no miraré.
D’aquell temps
que va marxar
abans de venir jo.
Em digueren veus velles
que m’esperaves.
Que el somriure
d’aquell ahir,
el deixaves
per un demà
que mai trobaríem junts.
Per un demà
que ella va somiar,
que jo no puc recordar.
En cada marc,
una imatge.
En cada ull
una resposta.
En la paret
un silenci.
En el pinzell
un color.
Hem dius
que no s’han acabat.
Son imatges,
respostes,
silencis,
colors,
que com la vida,
potser per sort
encara no s’han acabat.
Potser...
Potser algun dia
tot s’acabarà,
i llavors, què?
Em dius que la vellesa
perd la innocència,
que més innocent
que una persona gran
que creu en un demà
que no sap
si li portarà més mal
i menys records.
Viure i repetir
dolències i passat,
allunyats d’aquells
que marxant
ja no tornaran.
Que innocent
la persona condemnada
a viure sola,
plena de dolor
i de nostàlgia,
i tot i així
em dius de nou
que perd la innocència.
Em parla el llenç
de pinzellades perdudes,
de taques amagades,
d’intencions que no surten,
d’una obra que coixeja.
Em parla el llenç
d’una pàtina que arregla,
d’una visió que marca el traç,
d’una esperança feta color.
Temps emprat.
Mirada més allà de l’horitzó.
Plasma una visió interna.
I bans de netejar-se
l’ànima i els pinzells,
la signatura.
