Galopa
de nou el cor en rebre
el
teu breu missatge.
Perdut
entre la boira de l’oblit
dels
darrers temps,
em
creia perdut per sempre.
Des
de l’escalfor de fills i nets,
de
l’embriagador ambient
d’aquets
dies de Nadal,
tens
un moment per a mi
i
trenques el silenci
al
que m’has sotmès.
Ploren
els ulls la fredor
del
després.
Es
queixa mut el cor
l’absència
dels teus mots.
Em
manca deixar en galtes i llavis
un
bes de perdó,
un
acaronar la cara estimada,
notar
l’escalfor dels teus dits
que
em manquen cada nit.
Sóc
el pària perdut
que
ja només pot somiar estimar-te
des
de lluny
o
com un efímer esperit
visitar-te
a distància,
com
una ombra entre les ombres
que
t’envolten en un hivern
que
torna a ser fred.
Tornaré
a la rutina d’haver-te
d’estimar
d’amagat del propi cor,
esmunyint-me
de la ment
que
m’obliga a recordar
que
ja no sóc res per a tu,
escriure
mots al vent sabent
que
mai arribaran als teus ulls.
Deixant
volar petons i pensaments
com
els únics regals
que
et puc oferir en uns Nadals
que
com sempre
estaré
absent del teu cap,
molt
lluny de les teves mans,
sense
rebre l’alè de consol
que
em podria reviure
en
aquesta soledat
a
que m’has castigat.
Aquest
escrit,
com
un crit desesperat
no
pararà a mans del foc,
aquest
es perdrà en la fredor
d’un
missatge sense repòs,
sense
resposta.
Tornaré
a la callada espera
d’una
tardor que es fa hivern,
sabent
que mai m’arribarà
la
primavera dels teus ulls,
ni
em floriran mai més
les
teves mirades,
aquelles
amb que abans
en
feia poms.
No
vull plorar més
per
aquesta absència penal,
però
el cor ja no em fa cas
i
no vol deixar de plorar,
com
ell, jo tampoc et vull oblidar
tot
i ser com un pardal
que
cada cop que vola
s’estavella
contra el vidre
del
teu silenci,
contra
el gel brillant del teu cor.
Mata’m
ja i no deixis
que
ho faci el meu cor.
