Si jo pogués
com en mon somni
estimar-te.
Si jo pogués
fer-te propera als dits
i guardar la memòria
del teu tacte
en la meva pell.
Si jo pogués
fer el camí infinit
que ens separa.
Si jo pogués
viure en tu
i fer-me part
de la teva ànima.
Si jo pogués
ser eteri al teu voltant.
Si jo pogués
ser el far del teu mar...
|
FORTUNA IMPERATRIX MUNDI 25. O Fortuna
O Fortuna, velut Luna statu variabilis, semper crescis aut decrescis; vita detestabilis nunc obdurat et tunc curat ludo mentis aciem, egestatem, potestatem dissolvit ut glaciem. Sors immanis et inanis, rota tu volubilis, status malus, vana salus semper dissolubilis, obumbrata et velata michi quoque niteris; nunc per ludum dorsum nudum fero tui sceleris. Sors salutis et virtutis michi nunc contraria, est affectus et defectus semper in angaria. Hac in hora sine mora corde pulsum tangite; quod per sortem sternit fortem, mecum omnes plangite!
|
FORTUNA, EMPERADRIU DEL MÓN 25. O, Fortuna
O, Fortuna, com la lluna, de condició variable, sempre creixes o decreixes! La detestable vida primer atordeix i després estimula, com a joc, l’agudesa de la ment. La pobresa i el poder els dissol com el gel. Sort cruel i inútil, tu ets una roda voluble de condició dolenta; vana salut, sempre dissoluble, coberta d’ombres i velada brilles també per a mi; ara, pel joc de la teua maldat, porte l’esquena nua. La sort de la salut i de la virtut ara m’és contrària; els afectes i les mancances vénen sempre com a cosa imposada1. En aquesta hora, sense demora, impulseu els batecs del cor, el qual, per atzar, fa caure el fort; ploreu tots amb mi!
|
|
He lluitat contra les onades de la teva voluntat, contra les marees de la lluna en cada una de les estacions. Ha estat una lluita pacient i silent per la qual he pagat un alt preu, el cor trencat i la vida lliscant entre rieres seques i obagoses. He vist matinades fredes esperant un proper estiu més afalagador. He vist tardors on cada un dels somnis, eren fulles caigudes fent-te de catifa en un bosc caducifoli de sentiments vençuts. He vist primaveres florint esperances que després es marcien per la manca d’un reg constant dels teus mots, de les líquides carícies i dels petons que m’adobaven el cor. He vist passar els anys a l’influx llunyà del teu cor de lluna, però tot i així, mai t’he deixat d’estimar. Oh! Fortuna que rodes i em deixes sota. Vull de nou cavalcar al teu costat, sense demorà, acabant els batecs del cor, patètic en el meu lluitar, qui sap si heroic en la caiguda. Deixeu al menys regalimar quatre llàgrimes finals per mi!
|
|
|
BLANZIFLOR ET HELENA 24. Ave formosissima
Ave formosissima, gemma pretiosa, ave decus virginum, virgo gloriosa, ave mundi luminar ave mundi rosa, Blanziflor et Helena, Venus generosa!
|
BLANCAFLOR I HELENA 24. Salve, bellíssima
Salve, bellíssima, gema preciosa; salve, esplendor de les donzelles, donzella gloriosa; salve, llumener del món; salve, rosa del món, Blancaflor i Helena, Venus generosa!
|
|
Oberts els braços al demà tinc l’esperança que cada reticència sigui un nou roser florit i jo majestuós pugui gaudir al teu costat brillant com un Paris a la fi vençut per la flama dels teus ulls. Fes del meu amor un balancí on gronxar-nos en temps venidors i anar fent del ímpetu d’ara els fonaments d’un demà plàcid. Vull recordar cada punt teu i que tot jo et sigui etern en la memòria i en la punta dels dits, però només em serà vàlid si en lloc del cos, qui ho recordi sigui el cor. Deixaré a l’aire un petó, pregaré que no sigui el darrer.
|
|
|
23. Dulcissime
Dulcissime, totam tibi subdo me! |
23. Amadíssim
A tu, el més estimat1, tota sencera em lliure. |
|
Vine pas a pas, dolç caminar que et duu a mi, plàcid el passeig que ens porta a estar junts en la meitat d’un no res que ens omple. Si fóssim, estimada ànimes lliures de blanca mirada i veu d’ocells. Ja fórem nostres des de fa temps. D’on et ve la temor? D’on em ve la impaciència? D’un silenci massa fosc? D’un traç massa llunyà? Lliura’t. Estima’m. I, deixa’t estimar
|
|
