Volar amb globus
era el nostre desig.
Avui has volat.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Com m’agradaria
ser-hi de nou.
Si encara me’n recordo
d’aquella habitació
d’hotel pagada a mitges.
Com m’agradaria
canviar el temps
i els fets abans
te n’anessis nua a la dutxa.
Com m’hagués agradat
entrar-hi amb tu
i fer els jocs que volíem fer.
Els llençols blancs verges
de la nostra suor
i amb escorrialles
de carícies i petons,
em ve al cap con un dia nefast.
Un dia trencat,
joguina desfeta per paraules
deslluint els dits,
els llavis,
els cossos assedegats
de la pell càlida de l’altre.
Quantes nits somio tornar-hi
i desfent les paraules dites
gaudir de la sort
de tenir-te amb mi.
Pell amb pell,
llavis amb llavis,
jo dins teu i tu amb mi.
Podrà el temps perdona’m
i tornar enrere?
Hem fet el camí
mil vegades junts,
de vegades
en sentits oposats,
de vegades t’he seguit,
ho he fet mil vegades
perquè sense saber-ho
t’estimo.
T’estimo tot callat,
invisible,
olorant el flaire
que deix el teu cos
en passar,
m’he enamorat
de la veu que tens
i d’aquests llavis
que voldria besar.
Trepitjo els llocs
on deixes petjades
i et segueixo,
com segueix l’assedegat
l’aigua del riu.
He cercat mil maneres
de tocar-te la pell,
perquè t’estimo
callat i absent.
El meu amor
és un amor a distància,
que mai veuràs
de tant a prop
que em pots trobar.
I tot perquè t’estimo
i et vull deixar volar.
T’estimo entre flors
i entre petons
deixats al vent,
mentre de nou
me’n vaig anant.
Perquè t’estimo
tant i tant.