El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
La dona va sola.
Ella sembla escoltar,
el pas del seu temps.
Pot un somriure,
fer una ferida tal,
que marqui el cor?
Camina sola
en enrajolat camí.
S’atura. Mira.
Tot pampallugues,
ara verdes, ara no.
Torna el cicle.
Calla el teu mot,
fent del silenci vida
i llavors tot neix.
No mou la boca
però li parlen els ulls.
I tot és així!