El temps s’ha fet dur,
sembla pedra feta cel,
sembla cel fet temps.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Talla’m pel mig
els somnis i els mals sons
i tot i així encara hi crec
en el que m’envolta.
Podria dir alguna cosa diferent
del motiu d’escriure,
com ara que tinc ganes
de respondre als teus dubtes,
a les teves passions,
als amors i a les inquietuds.
Que el teu mon
podria ser com el meu,
amb silencis i amb carícies
que se’n van.
Que allò que conec o m’ho sembla,
no es res més que un parany
o en el millor dels casos un miratge.
Què vull creure?
Què vull treure fora?
Quevhi ha que vulgui fer,
sinó viure una vida com la teva,
amb paraules,
versos i imatges
que a la postre m’omplen els buits
i que segueixo cercant
per altres mons que desconec.
https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2020/08/la-lluna-en-el-fang.html
Els batents de la finestra
m’obren el llibre del cel.
Rellegeixo cada estel
per sentir el poema
dels teus versos
Zigzagueja de groc el llamp
que travessa el lluminós blanc
per on no et pots quedar quiet.
I avances i parles i et veu
qui des de dalt vigila
el temps i els sons.
Seguiràs sent sempre el mateix,
permutant en un capoll
que no es veu des d’infant a vell,
sent sempre igual en el pensament.
No cal mirar-te en cap reflex,
només camina endavant
canviant dins del capoll quotidià.