Des
del primer petó,
s'engega
el rellotge
del
nostre temps,
que
té més hores fora
que
minuts dins.
Lentament
descendeixen
els
grans de sorra
del
vell rellotge,
i
creix poc a poc
la
muntanya daurada
de
la part de sota.
Mentrestant
el
menjar acuradament
preparat
per
a
la teva rebuda
es
va gelant
i
la beguda s'esclafa
amb
l'ardent espera
que
elàsticament
es
va allargassant
en
un interminable
romancejar.
A
la paret,
un
altre rellotge
dóna
voltes incansablement
i
amb les agulles
va
cosint
com
una nova Penélope,
el
dia amb la nit,
esperant
que
la teva arribada
pugui
desfer l'angoixa
que
crea la teva absència.
Des
del primer petó,
potser
sabíem
que
podria arribar
una
estona com aquesta,
però
vam voler apostar
per
una puntualitat
que
mai es va donar.
La
taula parada,
fa
tant de temps,
és
ara un menú
de
teranyines amb glacé
de
pols deixat anar
des
d'un passat
que
mai va esperar gaire
del
futur que havia de venir.
Amor,
el
temps
dels
rellotges ja ha passat,
i
ara espera la llarga lletania
d'una
eternitat, dins del mirall.
