Com un espòs de mot suau

Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança,
com un espòs que calla
perquè tot ho sap,
com aquest espòs vull ser.
Sense nom, sense faç,
només mots i petons
que cauen farcits de temor,
per qualsevol nit,
que cauen adormits,
fent-te de coixí al nostre llit.

Com un espòs
que sap de tu i dels teus anhels,
que té cura dels silencis
i eixuga llàgrimes
que la pluja juga a pintar
amb color de llavis petonejats.
Tot sabent que aquest espòs
ja té nom i esguard en el teu cor,
fins fer-me fora de les carícies
dels teus ulls blaus
que tants cops varem pintar
amb colors de mar i cel.

Com un espòs
que et tapa amb versos
que parlen del teu cos bru,
endormiscat entre somnis
que vam escriure fa tant temps
i que ara em fan fora del teu costat.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i ens durà de la nit fosca
un vers escrit amb sang,
un nom, el meu, ...
que ja hauràs oblidat.
Preguntant-te qui et va dur
el flaire dolç del darrer petó,
i l’esguard d’aquella carícia
que no se’n va,
amb regust d’espòs,
un espòs que no és,
i no restà al teu costat
per cantar-te nous versos
que ja comences a enyorar.
Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança...

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/04/el-teu-nom.html

He buscat, Senyora

He buscat, Senyora,
un cos per oblidar-vos,
al preu d’una amistat trencada,
he cercat les carícies
que ja no tindré
dels vostres dits.
He buscat, Senyora,
en el fil d’un cos ribetejat
pels rajos de la lluna creixent,
el sexe càlid,
que em vareu prometre
mirant-me als ulls
i amb mitja veu,
mentre descosíem el darrer comiat,
el més cruel.
He buscat, Senyora,
mentre em cavalcava
aquell cos gairebé anònim,
i els pits em marcaven un nord
que m’era estrany,
un desig que volia vostre,
mentre el sotragar
del llit sobre la paret,
em despertava del meu desencís.
He buscat, Senyora,
fer realitat un somni
en un cos que m’era estrany,
però que se us semblava
en la fosca nit de la meva perdició.
He buscat, Senyora, ...
He buscat, ...
Un camí que m’apropés al vostre costat.
He buscat, Senyora...

Cavalca el record

Cavalca el record
pels polsegosos camins
de la memòria,
cercant llums en la foscor
i donant forma a les ombres
d’un ahir cada cop més llunyà.
Retornen com fantasmes
el frec suau de petons
que es desfan
com el fum
dels primers cigarrets.
Mentre amb els ulls closos,
allargasso les mans
esperant ballar amb un cos
que ja només és el fruit
d’un vell record.
I retornen per obrir velles ferides
els sons de les passades cançons
que junt vam dansar
en penombres de soledat buscades.
No hi ha cap precipici
sota els peus que ja no ballen,
només l’oblit,
que segueix els pocs records,
que acaronem com recent nascuts
entre els nostres braços,
encara closos els ulls que et van mirar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/07/desencuentro.html

Trenco de nou els versos

Trenco de nou els versos
que de nit vaig fer per a tu,
i ara el llapis perfila
el contorn del rostre
que encara recordo
fins i tot en la foscor.
Em fereix recordar
els mots apassionats
que vaig retallar pensant en tu,
i les gotes
que em sagna el cor
cauen sobre els ulls
de carbó que em fiten
des del full blanc.
Cauen com gallons els records
que m’unien en aquell passat somniat,
ara tant poc veritat,
com els somriures
que faig a l’aire esperant
que algú els veiés.
Tornaré a escriure vells versos,
que potser de nou trencaré,
i repassaré el contorn
del teus ulls molls
de gotes,
que el meu cor
plora per tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/06/restos.html

El tinc tant a la vora, Senyora

El tinc tant a la vora, Senyora,
el record del vostre cos,
el tacte d’una pell
que mai es marcirà,
entre els dits
que tant us han estimat.
Vençut entre les branques verdes,
carregades de fruits,
que ens allunyen
de petons amagats.
M’heu desfet, Senyora,
la poca esperança
que tenia de fer-vos meva
en una tardor propera,
estrenar-vos la pell nua
i fer del temps
un rellotge aturat
que ens deixi viure...
un amor amarg.
El tinc tant a la vora, Senyora,
el record...

No puc, Senyora

No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit del rierol,
sota ombres de branques tendres,
farcits els cossos de petons
que la nit va deixant
com estels en el moll plànol
de la nostra pell.
No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit torb,
trobat a l’atzar del desig
on l’escalfor de l’estiu
regalima gotes cos avall
fins arribar al seu destí.
No puc, Senyora,
gaudir-vos al llit de llençols
ennuvolats de somnis,
que m’oferiren els vostres ulls
i em signà el vostre somriure
No puc, Senyora,
gaudir-vos ara que se
del guardià del vostre cor,
i partiré com un Lancelot vençut
a cercar noves derrotes.
No puc, Senyora,
gaudir-vos fora del llit dels versos
que el meu cor us pensa
i deixa al finestral del cos,
allí on el vent enceta,
cada nit,
cants d’enyor,
solitaris.

Senyora

Senyora,
asseguda en un bar qualsevol
em parleu
amb veu queda i to suau.
Senyora,
en vostres mots s’enteranyinen
tants instants d’amor
no correspost.
Senyora,
em veig dansant
en aquells llavis calents
que tants cops he besat i tan llunyans.
Senyora,
vos em vareu estimar
i qui sap si encara ho feu,
jo mai ho podré assolir.
Senyora,
vaig aprendre més de l’amor
amb els vostres silencis
que amb els versos
que mai us podré recitar.
Senyora,
en la vostra absència
sóc un mag perdut,
sense paraules ni força,
sense sortilegis que us enamorin.
Senyora,
m’embarga l’enyor d’un silenci
de trist mirar abans de partir,
d’un ahir que dura l’eternitat
immensurable on visc.
Senyora,
robar-te l’ànima fou un error,
concerta una trobada
per tornar-te-la sense rancor.

Ets un punt on la mar atura el temps

Ets un punt on la mar atura el temps
i alhora el fa el vertigen que t’envolta.
Com un record del que passa
reincideixen les ones
a picar a la porta de la platja
desfent en engrunes de sorra molla
que van i tornen
com un pèndol de rellotge de paret
a posar-se de nou en el seu lloc,
etern,
impertèrrit al que succeeix més enllà
dels seus finíssims grans.
Retorna el sol cada matí
a marcar osques noves a la pell
que la lluna s’encarrega de cicatritzar,
fent a la fi del temps un sudari
que ens embolcalla
donant la volta sense parar
fins a la fi del viatge.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/04/solo-nos-queda-el-tiempo.html

Et cauen els cabells

Et cauen els cabells
fins mitja esquena
com un llençol de nit,
mentre la cara reflexa la lluna
com un mirall blanc,
llisa,
brillant,
em mires esgaiada
i ton rajos em desfan poc a poc,
amb l’esglai d’un adéu
que es va sentint
entre silencis de muda nit.
Somrius amb la innocència
d’un amor confós
que encara està naixent entre tu i jo.
Sento cants d’enyor
que es lleven en aires càlids
i preguen gotes de pluja
per amagar la salabror de llàgrimes
que baixen galtes avall
mesurant ritmes cadenciosos
que s’amaguen
cap al meu cor distant,
mentre s’apaga el seu ressò.
Et cau un llençol de nit
que apaga poc a poc el rostre
que la lluna pinta
en un punt del cel infinit.

Et dic adéu mentre mires la tanca

Et dic adéu mentre mires la tanca
per on entraré,
et dic adéu
i voldria dir-te quelcom més.
Són uns instants de certa tensió,
i em mires a cua d’ull,
jo ho faig mirant-te a la cara
i repassant-te el cos.
El somriure tímid i mig amagat
em fa somiar paraules
que allarguin l’instant abans
de desaparèixer davant teu.
Et miro ara des de més lluny,
ressegueixo aquests llavis
tant apartats dels meus
i m’imagino el regust
que deixaria un petó innocent,
deixat caure,
com cauen els pètals
de les flors madures,
alentint la caiguda
per fer etern el moment.