Si jo també he de confessar

Si jo també he de confessar,
com faré per dir-te
els pecats que ja saps?
Sí són pecats de silenci,
si són somnis d’estimar,
si són dits que s’allargassen
desitjant-te de veritat.
Jo també vull confessar
les meves nits d’hivern
fosques i fredes
en callada soledat.
Jo també enyor les matinades
de primavera amb cants
de caderneres
i vols d’orenetes sense parar,
l’olor de jacints i els brots del parral,
les liles florint boniques
omplint de vida el jardí.
Jo també confesso
les tardes de dolor captiu
on plora com no el cor
esperant el naixement
de nous mots,
de mirades trobades,
de tactes efímers,
de petons
que es desgasten
de tant en tant.
De retornar els mots perduts
i demanar-ne de nous i vells,
de nous que vinguin,
de vells que recordin
els sons que vull sentir.
Si jo també he de confessar?
On guardaré els vestits dels somnis?

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/yo-confieso.html

Segada de dalt avall

Segada de dalt avall
cau feta miques
l’ànima trontollant
dins d’un cos marcit,
rere uns ulls de vidre
i un mig somriure
que neix en el instant finit.
Balla encara mig inert el balancí,
bressol d’un cos pansit,
arrugat,
abandonat.
En el dolor dels moment,
queda la pau i l’etern silent,
que va deixant el fi tel,
caient,
al descobert,
l’ocàs del jorn,
l’adéu a la lluita.
Enrere queda desgastada
la fortalesa i la tossuderia,
que el temps erosionà
sense guanyar mai el coratge.
Cansada,
gronxa encara la inèrcia
de la vida fugida,
el balancí,
que presenta respecte
al dia que marxa
i s’enduu con un recent nascut,
l’ànima lliurada
en el darrer raig de llum.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/isabel.html

Entelat entre miralls apagats

Entelat entre miralls apagats
per vels de records,
somnis que s’aturen en reflexos
que mai arriben,
pors que es fan pell
en la vella pell
que el temps omple de plecs,
em deixo anar al vol
d’ocells imaginaris,
companys d’infortuni i desacords,
sota la llum
que es desfà d’estels llunys
quan moren de desamor.
Creuen els mots
camins pel mar insondable
del pensament,
cada cop més fosc,
cada vegada més tenebrós,
seguint en un deliri imperceptible
el camí d’una lluna
que em canta el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/desnudez.html

Cau del calendari

Cau del calendari
con d’un arbre
a la tardor les fulles
que el temps marca
com caducs records
que ja han passat,
i amb cada dia
que cau la pols
va desgranant la petjada
en polsim i oblit.
Cau de l’ànima
gota a gota la vida
que marxa del cos adolorit
i va més enllà
com la llum que peta
de cop al vidre,
se’l menja i passa dins.
Cau del cor la llàgrima
que el deixa sec
i cec,
encara estima la ferida
que el fa sagnar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Camines camins mil cops caminats

Camines camins mil cops caminats,
i sempre trobes un lloc
on mai hi havies posat el peu.
Mires el cel mil cops cada nit,
i sempre trobes un estel diferent
en aquell lloc.
Neteges cada cap de setmana el jardí,
et saps cada racó de memòria,
i sempre trobes una flor nova
en el pitjor racó.
Llegeixes cada nit els meus versos,
ja te’ls saps millor que jo,
i sempre et sorprèn
un vers llegit de nou.
Repetim les repeticions,
cada dia nou és copia
del que va passar,
però en tots un floc els fa diferents,
i en cada mort com fènix renaixem,
com les flors tancades
que s’obren al nou sol,
ens obrim constantment
al nou so,
als nous versos,
al tacte nou,
a la mirada
que de nou ens fa anar endavant.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Marquen els passos

Marquen els passos
un camí d’adéus
que m’allunya
dels records d’un passat
ple de silencis i negatives.
Ballo amb remolins
als peus seguint la música
de la meva vida,
un tango de soledat i patiment,
esperar mots amb el vernís
del teu somriure
que em feia estimar-te.
Robar-te uns petons freds
i unes carícies d’amagat
en racons on cercàvem indiscrecions
que no perdonaves.
S’acaben els motius
d’escriure al vent el teu nom
i recordar el calor del teu cor,
ai! si tant sols volguessis recordar
com em miraves a l’encetar el camí
deixant-te estimar,
ensenyant-me a fer-ho a mi també.

Degoten com pluja de sang

Degoten com pluja de sang,
les paraules ferides
que surten de dins,
d’un cor sagnant
per agulles de silenci,
que em trontollen l’esperança
d’un demà comú, plegats,
sota rajos de lluna plena,
que pintin camins d’argent
en un bellugadís onatge de la mar.
Llavors,
qui sap si esperaré la riuada
de mots d’amor
que com taques pintin la meva pell
amb els mil colors de l’amor.
Dolgut el cor per mil ferides,
cerca ara,
el silenci que l’ha lesionat
i fer refugi esperant els mots adequats,
missatgers d’altres sentiments,
que em recordin de nou
que puc tornar a estimar.
Cauen de tant en tant vermelles gotes
que es tenyeixen d’ocre
en la soledat del meu refugi.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/com-voldria.html

No em busquis

No em busquis
en les hores perdudes,
allí al cau
on he viscut
esperant mots
que no arriben,
paraules que no pesen
l’alè que les porta.
No em cridis
amb sons d’engany,
allí on dugué
el cor a la mà,
imaginant-te
amb mil vestits d’amants
que tu volies imaginaries
i jo m’imaginava
que eren tu canviant.
No allarguis
calvaris de silenci,
allí on demano versos i petons,
si no has estat
en equinoccis perduts,
esperaré els darrers solsticis
per fer de la desesperació
cercle inacabable.
Puc llegir al vent
els meus poemes
i esperar només el seu ressò
retornant-me sense la companyia
de la teva veu.
Puc cantar cançons galanes
i enamorar cors de donzelles,
més sap el teu
que són per a ell
els sons dels meus càntics.
I tot i així em resta pensar
que siguis feliç en la fugida
i on hagués hagut amant
quedi amic, silent i oblidat.

Si jo pogués, com voldria

Si jo pogués, com voldria
que la mar em netegés
la memòria de petons vells.
Si jo pogués, com voldria
que el vent enlairés els cabells
i fes fora aquells pensaments
que em porten a patir el teu desamor.
Si jo pogués, com voldria
que la pluja em tragués
del cos l’olor del teu.
Si jo pogués, com voldria que...
Però em mana el cor
i em demana
que et segueixi estimant,
tot i estant pacient a l’ombra
i de tant en tant lluny del teu cor,
esperant que una nit
amb camí de raig de lluna
pugui entrar en els teus somnis
i somiar-te feliç amb mi.

Fos a l’ombra de la tarda

Fos a l’ombra de la tarda,
d’un hivern qualsevol,
sota un fanal apagat,
en una cantonada qualsevol,
cerco amb la mirada,
més enllà del finestral
obert del teu balcó.
Tinc tant per dir-te,
tinc tant per escoltar,
tinc la resta del temps
per restar a la vora,
tinc la resta del món
per seguir-te.
Sent el cor tot el futur
que ens uneix,
sent el cor el so
del cop sec i fort trucant
un demà no gens llunyà
un altre cor, el teu.
Llavors el temps s’aturarà,
llavors seràs
qui mes hem desitjat,
ombra de mots
enlairats en un cel de sons.

http://spleenmaleniano.blogspot.com/2011/03/mio-signore-amato.html