M’han dit que de vegades el sol és així,
m’ho han dit amics i passavolants
que ho xerren amb els dits
entre un got de vi tant brillant com la seva llum.
Però el sol que jo conec no és tant infant,
és un sol més madur
que ens cau a les espatlles a plom
ens crema la pell,
ens fa plorar per damunt de les celles
i dóna al cos una olor bruta.
El sol que jo conec em fa amagar a l’ombra
i m’ofega sense poder respirar,
jo també m’estimo el sol,
però segur que ho faria més,
si jo també el tingués vora la mar.
El sol que jo conec,
em fa amagar entre l’ombra
dels grans arbres de la plana
per on agosarat s’hi passeja un rierol
que plora aigua fresca.
El sol que jo conec,
fa que desitgi entrar al glaçó del rierol.
El sol que jo conec,
m’estima però és un pare dur i sever
que no regala res.
Si jo també el tingués vora la mar...
1 comentari:
La mar es mare, pare i pàtria.
La única pátria de tots.
Publica un comentari a l'entrada