Del
silenci de la nit,
surten
sense parar
les
notes d'una cançó
que
ens havia d'ensenyar
a
estimar.
Van
caient pel finestral,
obert
al flaire de la mar,
són
els sons
i
els records
d'uns
instants
que
van passar.
Enteníem
els fets de l'amor
de
manera desigual,
potser
la raó era teva,
però
el sentiment
se'm
va quedar,
a
la pell ben enganxat.
Et
recordo freda i distant,
però
et volies deixar estimar,
de
pell bruna
acabada
d'enllustrar.
No
volies que et toqués
restar
a casa,
amagada
com un joier
fent
la feina de la llar,
volies
l'aire com company
per
volar lluny d'un destí
que
et podia ofegar.
Em
vas deixar de banda
sense
saber com podia acabar
la
història que just
començàvem
a encetar,
vas
fugir dels meus petons,
de
versos i de cançons
que
et desitjaven la llibertat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada