Et
costa contestar,
vindre
a mi,
encetar
una conversa
que
ens acabi de decidir.
Se
que estàs
en
la penombra,
rere
els versos
que
t’escric.
Et
cerco amb anhel
entre
la multitud
del
darrer lloc
on
t’he perdut.
Guardo
el regust
del
darrer petó robat
i
vull tornar-te’l
en
el confús instant
de
retrobar-te.
Diguem
si
em vols tenir al costat
per
alleugerir-te
els
moments de soledat,
o
també vols estimar-me.
Diguem
si de nit,
penses
amb mi,
cada
cop
que
espurnegen els estels.
Diguem
si el record
de
ma solitude
et
reverdeix el nostre passat.
Diguem
que
els mots que vull sentir
algun
cop s’escaparan
dels
teus llavis
i
seran l’escalfor
del
meu cor.
Diguem
quan
temps hauré d’esperar
que
aquests somnis
es
facin realitat.
1 comentari:
Potser tu hauràs d'esperar, però mentrestant podrem fruir dels teus versos.
Publica un comentari a l'entrada