Pinten les galtes
de les cases de colors vius
i rere aquells ulls de vidre
amb parpelles de cortina,
s’amaguen vides
que poc a poc
han anat passant.
Carreguen el sac
d’aquells dies
que no tornaran
i amb ells com globus
alleugeriran el pes
de la memòria.
Però tot i canviar,
la vida segueix igual.
Descansa el cos
i aprèn la ment.
Com un diari
que tot ho empapera,
tinc a l’abast
la darrera informació,
el col·loqui mut
de paper a paper.
Tanco els ulls
i vol reposar el cap
però em venen
com glopades,
les paraules lligades
a vidres i ciment.
Qui podés deslligar-les
i fer-ne amb elles
versos nous?
Aquelles aus
que havien de ser llogateres
del recinte tancat,
pagant amb carn i ous,
han marxat,
una migració
que com són les migracions
no sempre és volguda.
Després per fer-ne ús
de l’espai desocupat
i pel temps desbaratat,
hi ha aparegut llavors
que s’han fet plantes
i que alhora
s’han reproduït
i han germinat nova vida.
La natura avança,
i no es deixa perdre
el més petit raconet.
