Deixes a l’aire
el pit descobert, mugró
envalentint-se.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Tinc a l’abast la neu que puc trobar.
En mig de la blancor estels hi observo.
Batega el cor i amb ell glateixo.
Serà per la raó que et necessito.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2023/09/adversativament.html
Vola enrere el que s’escapa,
la boira, el temps,
els pensaments que ja hem perdut,
com aquelles llàgrimes
que han volat de les galtes
a un futur incert.
Remullen la vida pluges incertes
que amb la fredor del moment
angoixa pensar el final que s’apropa.
No hi ha més tristor
que la que creiem guardar dins,
en una closca buida,
que volem omplir de les tristors
que ens envolten.
No hi ha res més cru
que la ignorància i el fet d’escampar-la
amb les buides paraules
que sorgeixen de les temors passades,
que s’han escapat i escampat al nostre voltant.
Sana la mirada que cerca els mots curatius,
la mà que s’apropa,
la carícia que es deixa a flor de pell,
el silenci quan és necessari,
la vessant de la muralla que enderroquem
per estar amb els nostres.
“El temps rabent, s’adorm sense aturar-se”,
mentre rellisca per trobar el seu propi final,
la decadència efímera del darrer instant.
Perquè “la tristor infinita no desapareix”
només és un vestit que ens podem treure...
si tu m’acompanyes.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/09/regalims-horitzontals.html