Recordo cada instant furtiu

Recordo cada instant furtiu

que se'ns ha escapat,

cada bes amagat

que encara no hem fruit.

Recordo cada mirada esquiva,

amagada als ulls de tothom.

Recordo cada carícia

que encara no ha florit,

cada cop

que els dits han fet el viatge

del contorn del teu cos

 des de la distància

del desencontre.

Recordo cada vegada

que has refusat dir-me

que m'estimaves

responent amb sonriures flonjos

i mirades caigudes.

Recordo cada no que has callat,

cada esquena quan te'n vas.

Records plens d'absències i fugides,

de camins  paral·lels i sons esquius.

Recordo tantes promeses dubtoses,

nits en blanc i petons perduts a l'aire.

Et recordo tant,

amb records vells i nous,

records de realitats

i de somnis inventats.

Et recordo

i em vaig embolcallant en ells

com llençols càlids

que em fan fugissera

la tristor de la soledat.

He somiat

He somiat,

ser eteri

i volar al teu costat,

depositar-me

dins del teu cos

i fer-nos

per moments

un de sol,

gaudint-ne

tota la nit.

Petons

deixant petjada

a la teva pell

passada la mitja nit,

amb la lluna mirant,

i fer-nos la ullada

de cels mig sobtats.

Lluny de la mar

que ens va fer conèixer,

la primera felicitat,

i que després

ens la va prendre

de bat a bat.

He somiat tants somnis

per poder-te estimar,

que no em dol

rebre la nit estirat tot sol

al llit per poder-te abraçar

amb el regust salat

de les gotes

que rellisquen

galtes avall.

Voles per damunt

Voles per damunt

les ones de la mar,

amb la força d'un cos

que un dia m'oferies

amb la il·lusió enamorada

del moment,

per gaudir del toc suau

de la pell,

lluent al sol

amb la salabror

de l'esforç

que cau a l'aigua

a cada boga.

Endevino el cos

sota la pell

de plàstic del club,

mentre corres

per la vora de la platja.

Mentre t'allunyes

a pas constant,

em venen a cops

els instants

d'abans tots sols,

jugant a la solitària sorra,

sota els ulls vigilants

d'una lluna creixent,

amb el flaix llunyà

d'un llamp encuriosit,

tant lluny,

que s'amaga el so

del tro per no molestar.

Nuo com qui no

uns sostenidors fluixos,

quan l'albada

comença a llevar-se

rere uns núvols

que de xic en xic volen matinar.

Ens deixem

com a comiat un petó als llavis,

dolç,

lent,

amb la tendresa del moment,

d'un comiat que ja es vesteix,

com si fos per sempre,

i t'acarono el rostre

com si fos el marc

d'una imatge perenne

que es fitxa en el record,

l'única prova

que aquella nit va existir.

Repica el terra la pluja nova

Repica el terra la pluja nova

d'una tarda d'estiu

que ja s'acaba.

El retruc del tro més enllà

de les muntanyes

anuncia la tempesta que s'apropa.

Em venen al cap els fets

d'uns dies abans,

quan les gotes eren les llàgrimes

 d'un adéu desconsolat.

Te n'anaves

per uns camins de partença,

sense un retorn farcit

d'esperança.

Un comiat dolós,

un llavis pintant petons

que no es volien fer,

que no es volien deixar,

que no es volien perdre.

Un pit, coixí d'un penar,

un penar amb veu de sanglot,

sanglots tallats amb lleugers petons

deixats amb la suavitat

d'un comiat no desitjat,

d'un fins una altra

que no té data de caducitat.

Una abraçada

que va fondre per darrer cop

els nostres cossos d'amants escàpols

i mirades amagades,

furtives al sol,

còmplices de llunes fosques

i núvols de tempesta.

Racons que restaran buits de carícies

i amagatalls on l'amor creixia

en torreta amorosament cuidada.

S'ha complert el nostre temps

de petons i carícies,

de jocs i esglais.

Comença el del pensament voleiant,

els versos estripats

i mirars perduts al cel.

Dolça amant

Dolça amant

de temps pretèrits,

de mil absències

i més silencis,

dins del teu cor

on amagada

guardes les imatges

que em van enamorar,

he deixat en un racó,

les mil cares

que he cercat fent el camí

per retrobar l'alè

del teu esperit.

Somriures insinuants,

escots alegres,

el nu cos

de ta joventut perduda,

la filla que mai

vam deixar de tenir,

la soledat

d'un pas de pont,

els mil posats

d'una joventut

que no es vol acabar,

un cos estirat

on el sol brilla

al seu costat,

la irreverent insolència

d'aquell primer joc d'amor

que junts vàrem jugar.

Tants cossos vestits  

com despullats,

tantes cares

com soledats,

tantes edats

com jorns separats.

Tants somriures

com silencis,

tants cors volant

com enyor

d'aquell París

que no tornarà

i que sempre ens quedarà.