Juga
el vell poeta
amb
son versos,
amb
la minsa companyia
d'un
cul de cafè gelat,
com
l'ànima
que
li dóna vida.
El
soroll del local,
antic,
on
els versos han dansat
des
que les plomes imperials
desfeien
malifetes
de
comediants
vers
el poder reial,
es
a la fi,
el
retruc del baixos
en
la melodia final.
La
seva vida s'amaga
entre
papers i desencisos,
però
altiu
des
de la pobresa
veu
passar
la
vida ferint i matant.
Amb
la força d'un orgull
que
no es pot permetre,
escriu
en poemes
el
que voldria
cridar
a la cara de la gent.
Vergonya!!
Però
les forces minses
de
mal menjar
per
aparentar
una
existència
que
només ell viu,
el
deixa mancat,
però
furtiu du a terme,
les
literàries accions
que
el cos no li permet.
Amb
la ironia del nom,
Martín
Marco,
poeta
com l'usuari de "La lecheria"
imaginari
com el singular cavaller,
vagant
per les estepes castellanes,
també
lluita amb gegants,
que
guarda dins,
molt
dins, tant fons
com
el cul de la tassa de cafè,
que
mai s'acaba,
abans
que la nit
el
cridi a raser.
Dóna
el canvi
al
noiet del carrer,
es
recolza el cos
en
un bastó senyorial,
a
cops li sembla una llança,
de
vegades una espasa,
i
pensa quantes coses tallaria.
S'atura,
increpa uns vailets,
que
ataquet el noiet del carrer.
Deixeu-lo
anar, bergants!
Enlaira
el bastó i cau
per
la energia que no té,
indefens
rep cops
de
peu i punys,
pedrades,
encoratjats
per la feblesa
del
vell rival,
tenyeixen
de vermell
les
rajoles
d'una
vorera
incapaç
de res més
que
rebre el cos trencat
d'un
poeta en clam.
Fugiu,
bergants,
o
us caurà
la
colera dels deus
en
la infame pell
que
cobreix
els
vostres maleïts cossos!
Clou
la veu les darreres paraules,
cau
en un pou més fons
que
el cul de la tassa de cafè.
Dorm
o mort,
qui
ho sap,
però
entre els llavis
neix
com una flor
en
mig de la neu
un
lleu somriure,
un
capoll,
ha
complert el seu fi,
ha
lluitat contra els molins reals
que
ventaven com gegants.
Ha
pagat un preu
encara
no comptabilitzat,
per
fi els seus versos,
lletres
llançades a l'aire,
s'han
fet realitat.
