T’hauria de dir adéu però no vull

 

T’hauria de dir adéu però no vull,

prefereixo mortificar el cos

i l’ànima per tot allò que no t’he dat.

Per aquells petons

que esperaves i no arribaven.

Per les carícies

que t’havien de fregar el cos nu

i encara esperes l’escalfor.

Per aquells actes d’amor

promesos en llits càlid i finestres obertes,

en gespes verdes

amb ocells piulant en branques properes,

en racons amagats

que ens farien semblar amants perseguits.

Però per damunt de tot

per les paraules que mai t’he dit

i sabies de memòria,

per les mans prement-se

en passejos que mai vam fer.

Tota una vida perduda

en esperes lànguides

que mai arribaven,

anant comptant les trobades per dècades,

els moments asseguts per lustres.

Tota una vida que t’he pres potser inconscient,

potser per no saber gestionar el meu amor per tu.

Potser per confondre prioritats mal enteses.

Potser per manca de valentia per lluitar per tu.

T’hauria de dir adéu però no vull,

em moriré amb aquest pecat

a les palmes de les mans,

esperant un perdó que m’arribarà tard.

T’hauria de dir adéu però no vull.

Se que t’hauria d’haver fet més feliç

i omplir-te els dies de joia i descans,

de donar-te una espatlla on reposar

i poder parlar fluixet, pera a nosaltres sols,

sense ningú a la vora, tu, jo i els nostres cors.

T’hauria de dir adéu però no vull, no puc.

Decideixo compartir la resta amb tu.

Els impossibles.

El que tenim a l’abast.

El més proper i l’allunyat.

Els silencis, ara si a la teva vora.

El so dels versos que em llegeixes

i a cops ens fan plorar.

Prémer de nou la mà.

Anar afluixant fins quedar adormits una eternitat.

T’hauria de dir adéu però no vull.

Entens que et necessito per viure i per morir,

per ser qui sóc i que hauria volgut ser,

però sempre al teu costat, caminant junts,

descansant plegats i mirar-nos

amb aquesta mirada clara

que ens va fer enamorar,

fonda com un mar que ens banya els peus,

com uns cabells onejant al vent el jorn

que et vaig conèixer i vas entrar per no marxar.

T’hauria de dir adéu però no vull,

sempre estaré allí on el teu cor tingui el niu

i tu pensis en mi.

T’hauria de dir adéu però no vull...

Et deix mons llavis

 

Et deix mons llavis

sobre els teus

tant suaument com puc,

no vull despertar-te.

Un darrer bes

que ja mai et donaré.

Miro el cos nu

que deixo a la vora

i ploro per les carícies

que ja no faré.

Cauen dues llàgrimes

sobre els mugrons

i et mous,

encara dormint.

L’amor no es cansa

d’esperar,

però el cor pateix

i es debilita.

Trist,

estic molt trist

pel mots que no arriben,

pels petons que no es fan,

per la carícies

que se’n van

amb l’aire del vespre

per no tornar,

per aquest cos

que em se de memòria

i ja mai serà el meu company

en algun tàlem perdut.

Els silencis

t’allarguen la teva vida

i escurcen la meva.

Sóc l’illa perduda

en un mar de llàgrimes

que espera la salvació

en l’horitzó.

Ja no queden més sanglots

per llençar a l’aire,

Ja no tinc més retrets.

Ja no em queda l’esperança

d’un demà matiner al teu costat.

Que puc fer sinó plorar

pel que he perdut

sense haver tingut?

Que puc fer sinó plorar

per l’amor que no m’arriba?

Que puc fer sinó morir

d’enyor mirant un retrat vell

d’una jove que em va robar el cor

i me’l va tornar dolorit?

Estic cansat d’esperar!

Estic cansat de semblar sord

en no sentir els mots!

Estic cansat de semblar cec

de no llegir els teus pensaments!

Estic cansat, ara que sóc vell!

Vull descansar,

apagar-me a la teva vora,

marxar sense fer soroll,

prement les mans sobre el pit

després d’un darrer petó.

Em sento presoner del teu silenc

 

Em sento presoner del teu silenci.

L’habitació on s’interroga els sospitosos.

No veig ningú des de la meva banda,

però et se vigilant, veient els meus actes

i sentin els meus mots i jo no veig ni sento res.

Aquesta situació m’adoloreix el cor,

i me’l fa cada vegada més petit com si

d’una ceba es tractés i se’m saltessin les capes

per reduir-lo i minvar-lo.

Dóna’m força amb la teva veu,

amb les teves lletres, amb els petons promesos,

 amb les carícies que guardes.

Torna’m el que et demano.

Torna’m la vida.

Es trist

 

Es trist,

tant trist

que el silenci

sigui el cobertor

que tingui

per sobre

aquest fred

hivern!  

Sembla que amb el silenci

 

Sembla que amb el silenci,

tu també em duguis la soledat,

companya en nits de vetlla,

Llapis de versos

que no vull cantar.

Jo també voldria

xiscles i sons de passió,

però m’arriben petons

que són imaginació.

Voldria que m’esperesis

a la porta

per entrar junts ben abraçats,

però qui m’abraça és la soledat.

Jo voldria nits d’escalfor plena,

abraçat als teus braços

i sentir el teu cor dins de mi.

Llavis ardents amb pell càlida

sota llençols de cotó,

mirant per la finestra

després de fer l’amor.

I veig estels papallonejant

rere els vidres oberts,

tu al meu pensament

i al costat la soledat.

Els plats  bruts sobre la taula,

el menjar per acabar,

la gana encara no arriba

perquè amb tu havia d’arribar.

Els dies semblen més freds

si tu no hi ets,

si volguessis vindré,

fer-me una estona companyia,

dir un t’estimo fluix

que només el cor sentís.

Un prémer fort la vida

abans que vulgui anar-se’n,

un massatge al cor

amb els teus llavis.

Tantes petites coses,

tantes coses importants.

Que no tinc

perquè m’acompanya la soledat.

Vine amb mi,

és l’únic crit que et vull dir,

vine amb mi...