Del blanc del gebre es pinta el dia

Del blanc del gebre es pinta el dia,
de vidre se’n tornen les branques de vida,
em fereixen la pell
fiblades d’agulles
sentint-me tan vell,
caient com les fulles.
S’apropa l’hivern
tot xop a l’albada
s’apropa l’instant
tot ell tan etern,
on ta mirada
m’enceta un cant.
Visquem el moment amb fent-ne un tast,
somiem la felicitat,
que n’és a l’abast,
tot tenint-ne cura de la teva amistat.

La tardor em porta fulles al vol

La tardor em porta fulles al vol
i jo pobre de mi
li duc un rierol
que les porti al mar.
I cauen com una nova
armada invencible,
vaixells de mil colors,
com una pluja imaginada
per petits infants.
Foradades,
corbades,
verdes,
seques,
a mig podrir,
totes volen,
totes volen partir.
Algú els hi ha dit,
que a la fi,
quan l’aigua
es torna amb gust de sal,
quan la veuen ballar
en dansa d’ones,
quan la mar vol tornar,
veuran els meus ulls
a qui tant vaig estimar.

http://conunpieenelagua.blogspot.com/2010/10/otono.html

He amagat sota un mur de pedra

He amagat sota un mur de pedra
amb pessics de sorra
que el vent desfà,
les darreres paraules
abans d’encetar
el camí del desert,
del desert de l’oblit...
Duré mentre
es mantingui el record,
el ressò dels mots
que ahir vaig escoltar
al Cafè dels Poetes
amb la seva veu de vellut,
càlida, espaiada,
que em portà per uns instants
a dansar de memòria,
els seus versos
amb música de bolero.
Vindran a buscar-me
els petits grans
del immens desert
per soterrar-me
en un adéu etern,
en un silenci plàcid
a l’abric de l’embolcall
dels penúltims papers
escrits pensant en ella,
abans de fondrem
en la foscor daurada
d’una posta de sol
al desert del meu oblit.

http://retallsmaribel.blogspot.com/2010/11/st.html

En l’olivera

En l’olivera
illa dins un mar de blat
acarona el cap
de la jove amant,
bruna, parenta del sol
amb filera d’argent
en la rialla
i dos bocins de cel
en la mirada.
Es coneixen
de trobades
en l’era isolada,
en l’hora
que el sol dorm
amb febrada
la corrua de gent
assolellada.
Són incipient
els petons i les carícies,
aprenentatges
de bona fitada,
repassa de nou
el darrer petó
sota l’olivera oblidada
mentre juguen els dits
a trobar fites noves
i apamar
les ja estudiades.
Cau el sol
i el so repetit de grills
deixa anar el silenci
company fins aleshores,
dibuixen en separar-se
el llavis del darrer bes
un somriure,
s’espolsen els trossos
d’herba seca
i enceten camins
de lluna al vespre
separen els dits,
mentre l’olivera espera
una altra tarda encesa.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/11/rellisca-suaumentg-la-ma-foto-google.html

Amb el vertigen del temps aturat

Amb el vertigen del temps aturat,
dels llavis a punt del bes,
del tou del dit a toc de pell,
del negre dels teus ulls
dins del meu cor...
Amb el vertigen de l’instant
que s’escapa cap a la felicitat
i la nuesa que l’acompanya.
Amb el vertigen de restar
una eternitat al teu costat.

http://huyana9.blogspot.com/2010/05/quan-la-pell.html

Em coneixes sol

Em coneixes sol,
en la soledat d’estimar-te,
embolcallat en el silenci
de la música
sonant dins del cap,
de vegades bevent
un xic de més.
Em sap estimant-te de lluny
sense molestar-te
amb petons ni carícies
que no vols de mi,
repetint els sons
que són dins
i que mai podré repetir.
Em saps oblidat
dels teus mots,
escoltant les teves cançons,
sempre tant lluny,
tant lluny,
que sóc aquí,
escoltant les cançons
que un dia, em vas dir.

Com un esperit

Com un esperit
en aquestes tardes nit
on la boira pinta
d’un blanc gris
els carrers de la ciutat,
pujaré a la part alta i vella
on amagat entre silencis
hi ha el Cafè dels Poetes.
I, si tu el cerques per les lletres,
jo en el meu afany
ho faig pels sons
que les fan vives
en l’absència,
allí, on amb la música
d’un atrotinat piano
amb crivelles de vida
feta fusta amb vernís,
on la paraula no té el pes
que veus en el paper,
allí on vola al cor
quan surt del teu
onejant sentiments
des de la boca.
Dins,
en qualsevol
dels quatre racons,
potser en el més fosc,
anònim entre els seguidors,
esperaré dels teus mots
el bàlsam
que em curi les ferides
obertes del cor adolorit.
Tremolant
repetiré els versos apresos
de memòria
tantes vegades escoltats
dels teus llavis
mentre cauen gola endins
els glops calents
del darrer cafè de la nit.

http://huyana9.blogspot.com/2010/08/el-cafe-dels-poetes.html

Em queda el record

Em queda el record
de la seva veu,
i guardo com un tresor
quatre mots
amagats al cor.
El seu cos es boira
en la matinada
d’un nou hivern
que es desfà
amb el sol del migdia.
Mentrestant el temps
passa fred
a la vora d’un riu
que vol ser blau
com el cel
i emmirallar els núvols
que jugant
van sortint i entrant.
No tinc res
pel que vaig lluitar,
res em queda
del nostre passat
tan sols quatre
mots amagats.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/11/en-el-caliz-de-tu-amanecer.html

Amb el pinzell de la tristor

Amb el pinzell de la tristor
pinto de gris els teus ulls
quan són lluny.
Amb el pinzell de la tristor
deixo caure al terra
les flors marcides
amb pell de petons.
Amb el pinzell de la tristor
vaig dibuixant el contorn
dels bancs del parc
on descansaven
els nostres cors.
Amb el pinzell de la tristor
signo la carta
que potser mai llegiran
altres ulls que els meus.

http://logosjuris.blogspot.com/2010/10/capaz-en-la-sombra.html

Estel a les teves mans

Estel a les teves mans,
volo on em duen
les ones del teu alè,
esperant la carícia de la pell
que noto tant lluny,
quan en la nit no t’acarono
d’esquena a la lluna,
que també vol mirant-te.
Tanca els ulls i somia
que jo a la vora
en tindré bona cura
i espantaré els dimonis
que et vulguin atemorir.
Allarga la mà fins a mi
que jo vull estar amb tu,
mentre deixes
el pes de l’angoixa
que se’n vagi del teu llit.