Aquelles sorres
que els peus trepitjaren
en el passat jovenívol.
Aquelles ones
que ens venien jugant
per tornar a marxar.
Aquelles hores
que passàvem mirant-nos
sense parlar.
Aquelles paraules
que escrivíem en la sorra
i el mar s’engolia.
Aquells records
que ja mai marxaran
sense tu,
lluny del mar i de la platja.
Plega les ales,
descansa el cos.
Mira de fit la mar
que la vol tocar.
I si pensa,
només pensa en tornar.
Juga la llum entre els forats
dels arbres
que la tardor descoloreix
i li retira les fulles
en una dansa
que sembla no acabar-se mai.
Cau de punta la fulla tocant
com si de passada es tractés
l’aigua del rierol
que la pluja ha anat omplint.
s’acaba la dansa
de la caiguda
amb un ball corrent avall.
Les llums i els colors
de la tardor
amb el pont a la llunyania,
em recorda una història d’amor
com la teva i la meva ,
acabant-se en un adéu
que mai vam entendre.
Juguen a la vida
entre restes mortes.
Plantes que corquen
espais inerts
i forats tapats amb fusta.
Vides fugides
i records
que es van esborrant.
Façanes que un dia
foren llar
i encara potser,
qui sap si...
encara ho són.
Un crit, un esglai.
Una esquena que punxa.
Una suor que banya.
Una vida que vol escapar-se.
Quedar-se quiet esperant...
El seu nom a la boca.
Una petició d’ajut
Una visita.
Un viatge.
Una setmana de llit.
Una molla que em salva.
Un avís.
