Arqueges
ton cos nu
sobre
la paret
també
despullada,
em
mires i allargasses
les
mans per captivar-me
entre
els braços
i
la blanca pell càlida.
Avances
els llavis
àvids
en la teva joventut
madura,
cercant
quelcom
del meu cos
encara
vestit.
Em
dius, suau,
entre
murmuris,
mentre
van caient petons
que
no vols un altre error,
equivocar-te
deixant
el cos en les meves mans
no
pot tornar a passar.
Gaudim
instants
de
plaer silent,
m'oferiràs
la carn blanca
del
teu desig, i es cuinaran
tots
dos cossos
en
el racó d'aquella inhòspita
habitació.
Volíem
que anés així,
sense
saber el camí a seguir.
Però
amb la seguretat
que
la fi no és gaire lluny.
potser
repetirem
el
joc algun cop més,
depositant
equivocadament
la
llavor d'un amor
ple
de desencís.
Un
goig efímer que gairebé
poc
més recordarem,
però,
mentre l'escalfor
de
les carícies
es
mantinguin en la pell i el record
seràs
nina meva
el
darrer amor perdut,
predador
d 'esperances mútues,
seré
el vell lleó descansant
mentre
tu busques de nou
el
teu lloc en una altra manada.
Seràs
segurament
més
ràpida d'oblit,
que
hauria de tenir
aquell
vell mascle
per
mantenir-se viu
en
la ment i el cor de la jove femella.
Ho
recordaré de tant en tant,
en
caure a les meves mans
un
papers amb les nostres imatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada