Em
veus
amb
el mirar perdut,
fitant
un horitzó llunyà,
que
s'albira
entre
una boirina reticent,
que
no sap si marxar o tornar.
No
sents
pel
meu silenci
ni
el brunzit
dels
insectes
ni
l'udolar
d'un
vent
que
vol arribar.
No
llegeixes
en
els meus mots buits
cap
vers
ni
per encetar
ni
per acabar.
Potser
veus créixer
per
l'esquena envellida,
l'eriçada
por
que
s'esmola i clava,
en
la pell
cada
cop més resseca
del
meu cor.
La
por de la soledat
i
del silenci de matinada,
sense
més so
que
el degoteig
de
la rosada,
sense
més escalfor
que
el sol ixent
de
la primavera nova.
La
por que gela els ossos
i
es queda a fer-nos companyia.
