Tinc els peus
plens de la cendra
de les paraules
que mai llegiràs
i que mai
repetiré davant teu.
Paraules que volien ser versos
escrites en el full blau
d’un cel llunyà.
Paraules perdudes
que mai ningú escoltarà.
Tinc els peus
de color cendra,
gairebé com l’anima
de plorar les coses
que no poden ser.
He cremat tants versos
que la lluna es veia roja
del color de les flames.
He deixat blocs morir,
quedant solament l’espiral
que unia els efímers escrits.
T’he promès mil vegades
ofegar-te en l’oblit
i plorar només la meva pèrdua,
i mil vedades ho he fet,
i mil vegades he estat vençut
pel teu record.
Ara bufa una brisa
i va escampant pels voltants
el fruit cremat
dels meus pensaments
i la resta del meu cor ferit.
No sé quines promeses
més incompliré.
No sé quants versos
més cremaré.
No se quantes nits ploraré
a la lluna l’absència
dels teus dits,
el so de les paraules
que mai em vas dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada